Els membres d’aquest Grup, creiem, com molts altres, en la necessitat de fer un ús eficient del bé comú, es a dir, gestionar els assumptes públics com si gestionarem l’economia casolana. En conseqüència, sempre hem considerat que el continu creixement de la despesa farmacèutica no era sostenible, ja que detreia recursos d’altres partides sanitàries, o simplement de les partides socials. Han estat massa anys seguits de creixement “no sostenible” molt per damunt de l’Índex de Preus al Consum (IPC) i això ha contribuït, junt amb molts altres factors de la mala governança de la “cosa pública”, a l’actual situació de debacle econòmica.
L’ús racional dels medicaments inclou, per definició, el tindre en compte, com un més, la qüestió econòmica, però a la vista dels radicals canvis experimentats en la tendència en el consum en la nostra Comunitat i en l’Estat Espanyol, hom no pot sinó sentir-se esgarrifat i començar a dubtar dels seus principis.

La tendència consuetudinària s’ha invertit d’una forma inimaginable fa pocs anys, de tal mode que s’ha passat d’un increment en la factura farmacèutica en recepta (la factura farmacèutica hospitalària és un altra qüestió, prou més fosca per cert) que rondava de mitjana el 6% anual en la dècada anterior, la de “l’esplendor”, a una total “despenyada” de xifres negatives.
En 2010 es va començar a invertir la tendència, amb un decreixement del 2,4%, però això no va ser res comparat amb la dada de 2011, que amb un decreixement del -8,8% ha superat totes les previsions, pitjors o millors, depenent de qui les valore.
Els motius d’aquest canvi de tendència són conseqüència directa sobretot de les diferents mesures administratives relacionades amb el preu dels medicament finançats (reducció de preus i foment de la prescripció de medicaments genèrics), i no per una hipotètica reducció del consum, ja que el consum de receptes a càrrec del sistema públic de salut ha seguit sent positiu en 2011 amb un increment del 1,62% respecte a l’any anterior i amb una reducció del preu mitjà de la recepta del -10,24%.
Cal pensar que aquest tendència anirà a més en els propers anys, ja que des de finals del 2011 i al llarg del 2012 s’han introduït una sèrie de mesures que pretenen precisament una major retracció en la factura farmacèutica pública. En 2012 s’ha generalitzat la prescripció per principi actiu, o per preu menor, depenent de les comunitats, s’han desfinançat més de 400 medicaments d’ús comú, molts d’ells eficaços, d’altres no, i s’ha augmentat la participació dels usuaris en el copagament farmacèutic (augment de l’aportació mínima, de l’aportació del medicaments amb punt negre, introducció del copagament dels pensionistes), mesures totes que, sens dubte, ocasionarà, a més a més, una reducció en el consum per part dels pacients.
No sabem si aquesta davallada, i la que previsiblement seguirà en el 2012 i en els següents, la podrà suportar el teixit productiu i humà relacionat amb la farmàcia finançada amb fons públics (indústria, majoristes, distribuïdors, oficines de farmàcia,…)
A la vista de les xifres resulta difícil per als professionals sanitaris seguir fent massa èmfasi en la necessitat d’estalviar en medicaments. En aquesta economia de guerra en què vivim, els clínics hauríem de concentrar-nos sobretot en l’eficàcia, en la seguritat i en l’acceptabilitat, es a dir, en regir-nos per aquell principi de “lo que no deixa, deixar-ho”.
De tota manera creiem que empenyar-se en reduir més la factura farmacèutica sense més, no té cap sentit, perquè contribuirà a empitjorar encara més la situació econòmica i no garanteix en absolut la millora en la qualitat de la prescripció.